MUSSOL QUE CANVIA DE FORMA

                                                                                         

Mussol que canvia de forma depenent del seu adversari, 

fa veure que és més gran o més prim.

LA IMPORTÀNCIA D'EXPLICAR CONTES ALS NOSTRES FILLS

Els contes contribueixen a la formació dels nens perquè desenvolupen la imaginació, enriqueixen el seu món interior, els permeten ampliar el vocabulari, millorar el llenguatge…

Contenen lliçons de moralitat, valors positius com: Amistat, Respecte, Empatia, Autonomia…

I de vegades mostren valors negatius: Odi, Avarícia, Enveja, Ira …

Amb ells aprenen a diferenciar entre el bé i el mal, a descobrir els sentiments: la por, tristesa, alegria... 

Són una font valuosíssima d’aprenentatges enriquidors per a la vida.

L’Infant, escoltant contes, va integrant en el seu ésser tots aquests elements que l’ajudaran a reflexionar, debatre, tenir un sentit crític, créixer com a persona...

Tot plegat  una escola de vida.

L'ESQUIROL

         

Plim, plim, plim, plim 
salta l´esquirol. 

Plim, plim, plim, plim 
i de pressa puja  al tronc. 

Plim, plim, plim, plim 
agafa una pinya. 

Plim, plim, plim, plim 
i se la menja tot sol!

SEVERÍ EL RATOLÍ MANDRÓS

Hi havia una vegada, en un bosc molt frondós, un ratolí de camp. Es deia Severí i vivia amb els seu pares. En Severí, era el petit de deu germans, que feia temps que ja no vivien a casa. 

Tenien pocs mesos de vida i es varen anar espavilant i de mica en mica varen anar marxant del cau. Però en Severí era molt tímid i mandrós i no tenia cap pressa per marxar.

-Vés perquè hauria de marxar? –pensava... -Aquí estic com un rei i no m’haig de preocupar de res. La mare fa un menjar tan bo i al llit al matí si està tant  bé...

La seva mare prou que li deia: 

-Jo i el teu pare som molt grans i no sempre podrem cuidar de tu. 
-Els teus germans han format una família, tenen fills o viuen al seu propi cau.

-Ja ho sé mare, però  a mi no m’agrada viure sol i jo no em vull separar de vosaltres.

-D’acord, però és que sempre t’hem de treure les castanyes del foc, no portes mai menjar i no ens ajudes a tenir el cau net. Nosaltres som grans i tu un dia t’hauràs espavilar sol.

En Severí no feia cas i no es preocupava de res, només de passar-ho bé.

Es llevava tard al matí, i es passava la tarda jugant pel bosc fins  que es feia fosc.

Un dia els seu pares es varen posar malalts i en Severí no s’havia què fer.

-No sé on anar a buscar menjar, ni què haig de fer? –pensava...

I plora que ploraràs, va anar a veure l’Eudald, que era el pardal més vell del bosc i tothom el coneixia  perquè era molt savi. 

L’Eudald va anar a casa  dels pares d’en Severí i quan va acabar la visita li va dir:

-Els teus pares tenen una malaltia respiratòria, no sé exactament com ho podrem solucionar. Jo, la veritat, només conec un bolet que podria curar els teus pares, es diu aspergillus blavus, és un bolet de color blavós, amb forma de campana, una mica viscós i el seu olor és molt desagradable.

-Aquest bolet és molt escàs i es troba a les coves o grutes,  ja que creix en llocs molt humits on no hi toca el sol. Hi ha un bosc, en diuen el bosc del remei, per la gran quantitat de plantes curatives que hi ha. Es parla que sota la gran alzina hi ha una gruta,” la gruta del bolet". Rep aquest nom per la forta olor que desprèn aquest bolet.

-I està molt lluny?

-Doncs trigaràs tres dies per anar-hi, hauràs d’anar amb compte, ja que en aquest bosc hi viu una família de falcons. Com deus saber, aquests ocells volen molt ràpid i mengen petits animalons com tu. Pocs animals escapen de les seves urpes.

-Severí, escolta’m bé, si hi vols anar-hi abriga’t bé. Estem en temporada de pluges i les nits són molt fredes, podries morir de fred, pensa t’ho bé.

En Severí  va tornar a casa seva, però els seus pares varen empitjorar i va decidir marxar. 

L’Eudald, li va prometre  que els cuidaria  i en Severí es va quedar més tranquil. 

De bon matí va sortir de casa seva, portava un farcell ple de roba i coses per menjar. Tot el dia va caminar  sota un sol de justícia i quan arribà  la nit, va passar  molta fred i s’adormí  arraulit sota unes mates.

 L’endemà, va continuar  el camí, però plovia  i feia un vent tan fort, que amb prou feines podia caminar. Tot d’una, un cop de vent l’aixecà de terra i se’l emportà com una fulla. Al caure, va rebre un cop tan fort a la cama que el va deixar ben adolorit. En un racó del camí, cansat i sense alè, es va amagar sota unes herbes, ja no tenia res per menjar i va pensar que tot s’acabava. Finalment es va adormir.                                                                                  

Al cap d’unes hores, quan el vent es va calmar i la pluja s’aturà, un talp que es diu Ralf, va passar per el camí, es va quedar  sorprès en veure un ratolí a terra, quiet i tot moll.

 -Eh!, desperta- li va dir. Però en  Severí no va contestar.                                                                                                            

El talp, va sentir  pena del ratolí,  semblava com si fos mort. 

Llavors, l’arrossegà com va poder cap  al seu cau.  El va tapar amb forces mantes i va vetllar-lo tota la nit.

-Sembla que té força febre –va pensar el talp.

 Quan va sortir  el sol en Severí es despertà, tenia  tanta gana que no podia dormir.

-Que hi faig aquí?, com he vingut?

En  Ralf, li va dir  que l’havia  trobat a la vora del camí.

Llavors ell va explicar-li  que els seus pares estaven malalts i que havia de trobar un bolet en una cova o una gruta i li donà  les gràcies per haver-lo salvat. El talp va prometre  a en Severí  que l’ajudaria  a trobar el bolet.

Després d’ esmorzar,  en Severí es va trobar millor. La cama encara li feia una mica de mal, però va decidir sortir a buscar el bolet . En Ralf el va animar.

 -No et preocupis, conec totes les grutes d’aquesta zona, sóc un bon excavador.

Varen mirar i buscar per tot arreu, però ni rastre del bolet. Cap al vespre ja estaven  molt cansats i van decidir tornar al cau.

Força desanimats, varen sopar i s’explicaven llegendes que els havien contat  els seus pares quan eren petits. De llegenda en llegenda van passar les hores. En una de les llegendes es parlava de la gruta del bolet.

-La gruta del bolet?- va dir en Severí, -podria ser el bolet que busquem?

-Jo aquesta història no la recordo gaire, però de ben segur que Zenó, l’eriçó, la coneix. Sap totes les cançons i llegendes d’aquest bosc. Té la casa plena de llibres i li encanta explicar històries, li ve de família. El seu avi era el millor rondallaire del bosc; demà anirem a casa seva.                                                  

L’endemà es van dirigir a la casa de Zenó.

-No hi és, ha sortit- els va dir  la seva senyora, -si us espereu una estoneta potser vindrà, mentrestant us prepararé una infusió.

- Ens anirà molt bé gràcies.

Al cap d’una hora varen decidir marxar. Mentre es deien adéu, van veure Zenó que venia  pel camí amb un ram de farigola. 

-Bon dia Zenó, com estàs?                                                                                                              

-Fantàsticament, i vosaltres, què hi feu per aquí?

-Recordes,  que un dia em vares explicar una història que succeïa a la gruta del bolet?

-Deixa’m pensar...  anava d’un follet?

 -Sí, un follet que era remeier.                                                             

-Doncs si que ho recordo.

-És cert que hi ha una gruta del bolet ,Zenó?

                                                                                                   

- Sí  i tant! El meu avi me la va ensenyar.

- I perquè té aquest nom ?

–Doncs, perquè a la tardor s’hi fan uns bolets de color blavós. Curen moltes malalties, però fan una pudor horrorosa.

 -I podries acompanyar en Severí fins aquest lloc?

-Sí,  és  una mica lluny, però si sortim d’aquí una estona, potser podríem arribar-hi cap el tard.

Tots tres varen preparar  una mica de menjar per emportar-se. Haurien  de dinar pel camí.

Feia un dia molt fred, però no plovia. Varen passar marges, sots i barrancs i per fi, allà a la llunyania del bosc, van veure una alzina  molt grossa.

-És centenària, -comentà Zenó, -la gruta és sota les arrels de l’arbre, una riuada va deixar part de les seves arrels a l’aire.              

                                        

-Compte no caigueu amb aquestes branques, -va dir en Ralf, -s’està fent fosc, ens hem d’espavilar sinó no ens hi veurem.

Un cop eren  dins la gruta se sentia una pudor que tirava  enrere. Tots buscaven  per tot arreu.

-On ets bolet trapellot? – deia  un.

-Quina pudor i quines basques –exclamava  l’altre. De tant en tant havien de sortir a agafar una mica d’aire.

-Ep! nois,sota aquelles fulles es veu una cosa, -deia en Ralf. -Són aquí!, és això el que busqués Severí?

-Sí, han de ésser aquests sens dubte, tenen forma de campana i són de color blau amb el barret viscós.

 -Visca!, ja ho tenim, -cridava Severí, -va marxem corrents que es fa fosc. Varen posar els bolets al sarró on portaven el dinar i  sortiren de la gruta, de sobte van sentir uns xiulets. Era el falcó que rondava per allà.

-Anem amb compte. Però el falcó que era més llest que una mostela va enxampar en Severí i l’agafà amb les seves urpes.

–Deixa’l anar! –cridava  en Ralf.                                                                                     

Sense pensar-s’ho, en Zenó es va convertir en una pilota de punxes i li ventà una punxada al ventre. El falcó va sentir un dolor terrible i deixà anar en Severí. Després l’ocell rapinyaire, va sortir volant com un coet. Tots reien  alhora, s’havien  salvat.

-Ja li està bé, s’ha endut una bona pessigada. Ens ha costat molt arribar fins aquí. –va dir en Ralf.

Quan tornaven  pel camí, va passar una llebre.

-Hola tenebra! –exclamà Zenó, eren vells amics, havien anat  junts a l’escola.

-Tenebra té la pell fosca, per això li varen posar aquest nom els seus pares - els va dir Zenó.

Li varen explicar  tot el que els havia passat  i ella que era molt bona i ràpida, els digué  que portaria  a casa seva en Severí.

-Adéu a tots i moltes gràcies, no oblidaré mai tot el que heu fet per mi, teniu us deixo un plànol del bosc on visc, sempre que em necessiteu compteu amb mi per qualsevol cosa.                                                                                                                                                                                            

Es varen fer un forta abraçada i es desitjaren  molta sort. 

Tenebra va portar en Severí  casa seva, era  ràpida com un llamp i en un tres i no res varen arribar.

Severí, va anar veure els seus pares, estaven al llit, feien mala cara i els costava molt respirar. Va entregar  el sarró a  l’Eudal, que es retirà a  la cuina, va omplir una olla amb aigua i l’escalfà, tallà  els bolets a bocins i hi va afegir-hi  diverses herbes.

Un cop  bullit, ho colà i va fer  respirar els vapors que surtien de l’olla als pares d’en Severí.

-Demà al matí  es trobaran molt millor. Cada dia  abans d’anar a dormir hauran de respirar els vapors. Si tens algun problema avisa’m.

En un parell de dies els pares d’en Severí es trovaven molt millor. Varen tenir de ventilar la casa forces dies perquè marxés la mala olor . Però tot havia acabat bé.

Severí, va prometre als seus pares que sempre els ajudaria amb les feines de casa, que seria més responsable i obedient. I  els va explicar totes les aventures que havia passat al costat d’en Ralf, Zenó i Tenebra i lo generosos que havien estat amb ell.

 I aquesta amistat va durar per sempre més, es veien de tant en tant, perquè els seus boscos estaven força separats, però no varen deixar mai de ser amics.                               

Conte i dibuixos Marta Vilà

LES PETITES FORMIGUETES

                                                     

Les petites formiguetes a l'estiu,
quan el blat està segat,
ben lligat i apilotat,
surten arrengleradetes del seu niu,
fent xiu-xiu, fent xiu-xiu...
i van ben endreçadetes...

Cap aquí, cap allà, tot cercant les espiguetes,
cap aquí, cap allà, que per tot arreu n'hi ha.

Tot passant per la voreta del camí,
amb l'amiga s'han trobat,
a l'orella s'han parlat,
i s'han dit moltes cosetes fent així:
ps, ps, ps... ps, ps, ps...
i donant-se abraçadetes...

Tot passant per la voreta poc a poc,
amb el seu granet de blat,
ai amiga, que és pesat!
el duré a les espatlletes, sembla un roc!
poc a poc, poc a poc (*),
fins se'm torcen les cametes...

Anem totes plegadetes perquè es diu,
que allà baix hi ha un escarabat,
mort d'avui i encarcarat,
el durem amb les dentetes cap al niu,
fent l'ull viu, fent l'ull viu...
que és menjar de les festetes...

Ja estan plenes les cambretes per tot l'any;
tot aquell qui ha treballat,
la videta s'ha guanyat,
quan vindran les glaçadetes sense fang (o d'aquest any),
d'aquest guany, d'aquest guany,
en viurem ben tranquil·letes... 

PLOREU, PLOREU NINETES

                                             

Ploreu, ploreu ninetes

que el ruc està malalt;

té mal a la poteta

i el ventre li fa mal.

No pot menjar civada

sinó pinyons pelats,

no pot dormir a l’estable

sinó en coixins daurats.

LA COTORRA XERRAPETA

Cotorreta  podia estar parlant hores i hores. Tant li feia si l’escoltaven o no, ella parlava i parlava sense parar. Tots corrien  quan la veien per desfer-se de la seva conversa interminable.

—Hem de fer alguna cosa per lliurar-nos del turment que ens dona  cotorreta —va proposar la senyora zebra,  farta de la situació.

—Això és fàcil —va dir  el lèmur, que era el primer de la classe.
—Li regalarem un mirall i així podrà xerrar a gust amb ella mateixa tota l’estona. Estic segur que no se’n donarà ni compte i estarà molt contenta.

L’estratègia va funcionar. I ja teniu la cotorreta parlant tota sola amb el reflex del mirall. I està tan distreta, que porta així tres dies…

Autor desconegut

     

Moralina: Del xerrapeta tothom fuig.