No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré
El
pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt
impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La
tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del
vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt
petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el
lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.
No
hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels
pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats,
petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos, els pirates eren molt valents i no tenien por
de perdre la vida.
En Papanates,
havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia
malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en
nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i
aquests successos, ell mai no s’havia
plantejat deixar de ser pirata.
Però
si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones
feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no
formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció
necessària per no avorrir-se ni un moment.
Un
dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren
un parell de dies a la deriva, tots els
pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els
havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de
sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren
arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar
poc, un grup d’indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina
punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra.
Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant
del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure
que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.
Els
indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por
perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats,
era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap
de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia
agradat el capità i es volia casar amb
ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la
Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte
estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt
enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.
Tots els pirates reien i li suplicaven al
capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la
dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure
aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac
buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va
trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un
company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar
i maleir el dia que havia arribat a l’illa.
Però
amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots
els pirates a la seva tribu, els
cuidaven com si fossin part de la
família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis
de l’illa; en Papanates va trobar que la
Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que
sempre havia desconfiat de les dones ara
pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li
agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu
li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar
i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.
Autora: Marta Vilà
*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada