Sense
demanar res a ningú, un bernat pescaire, gris i prim, s’aguantava sobre una
pota, amb les plomes estarrufades i el coll entre les espatlles, mirava
indiferent des de la vora del llac les gracioses evolucions del cigne. Aquest
caminava altiu i presumint de la seva bonica caseta ubicada en una illa petita.
Va
veure el bernat pescaire, solitari, pobre i mal vestit i per fer-se veure, més
que per caritat, es va aproximar a ell amb aires protectors.
El
cigne pensava que el bernat pescaire s’acostaria per saludar-lo amb el respecte
que la pobresa hauria de mostrar cap a la fortuna o potser per demanar-li
alguna almoina: però, tot i que a poc a
poc i donant voltes s’anava acostant,
veia que el bernat pescaire no es movia i el seguia mirant amb la major indiferència.
Se
li va acostar tant com va poder, per mantenir una conversa i li va dir al
bernat pescaire qui era, quina era la seva situació en el món, brillant per
cert i fins i tot envejable, assegurant-li que amb els seus mitjans i les
seves relacions el podria ajudar i tot presumint, li va dir que el podria necessitar,
en alguna concessió de pesca o per qualsevol
altre cosa que li pogués ser útil.
El
bernat pescaire no contestava i semblava no escoltar o no entendre els amables
oferiments, per espontanis que semblessin. Ell no necessitava més del que
tenia; no volia major riquesa; vivia com podia sense deure res a ningú i sense
tenir cap obligació, ni la volia contraure, sabent que ningú et dona alguna
cosa a canvi de res; i d’aquí el seu
desinteressat silenci.
I el
cigne no va tenir més remei que tornar a la seva suntuosa caseta, sense haver
aconseguit comprar el que sempre havia cregut de tant poc valor: l’orgull d’un pobre.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada