En un
ramat, els moltons, gelosos i lluitadors, es tenien un gran odi. No es podien ni veure;
parlaven malament l'un de l'altre i no es podien trobar sense deixar-se anar
alguna grolleria o en ocasions, alguna mirada d'aquelles de ràbia que mossegarien
si els ulls tinguessin dents.
Tanmateix
mai s'havien atrevit a barallar-se entre ells i potser per aquest motiu,
per no haver descarregat la tempesta, l'ambient estava molt carregat.
Un
dia per fi va esclatar. Una paraula més pujada de to, una mirada més insultant
o potser senzillament el vent del nord i
es va iniciar una tempesta de cops.
I
forts!, no d'aquells copets de moltó inofensiu que són fluixos, sinó cops de
moltons ferotges, que sonen i fan mal. Finalment tots dos es varen cansar sense
que hagués cedit cap; i a partir d'aquell
dia varen mantenir una amistat sagrada i fins i tot exemplar pel desinteressada que era.
De
la topada, l'amistat.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada