EL LLIMAC

Lliscant pesadament entre les ombres de la nit, evitant amb molt de compte  travessar al descobert els corriols il·luminats pels raigs de la lluna, el llimac s'arrossegava per terra, buscant  a quina planta deixaria caure la seva bava fastigosa.

Plantes espinoses de tríbol, plantes grises i lletges d'espina-xoca o d'estramoni, ortigues i plantes verinoses  semblava que demanaven les seves repugnants abraçades, però ell passava com depreciant-les. Volia alguna cosa millor. Embrutar el que és brut, per a què?, hauria estat malgastar la bava del que està tan ben proveït.

I va seguir el seu camí fins que va trobar un roser carregat de flors i va trepar, recorrent totes les branques; quina feina que va tenir, per cert, però  quina glòria! , quin gust, quin delit!, poder embrutar, sense deixar-ne indemne ni una sola, totes les boniques roses esplèndidament obertes per la primavera  i  perfumades pel sol.

Autor: Godofredo Daireaux