Lliscant
pesadament entre les ombres de la nit, evitant amb molt de compte travessar
al descobert els corriols il·luminats pels raigs de la lluna, el llimac s'arrossegava
per terra, buscant a quina planta deixaria caure la seva bava fastigosa.
Plantes
espinoses de tríbol, plantes grises i lletges d'espina-xoca o d'estramoni,
ortigues i plantes verinoses semblava que demanaven les seves repugnants
abraçades, però ell passava com depreciant-les. Volia alguna cosa millor.
Embrutar el que és brut, per a què?, hauria estat malgastar la bava del que està tan ben proveït.
I va
seguir el seu camí fins que va trobar un roser carregat de flors i va trepar,
recorrent totes les branques; quina feina que va tenir, per cert, però quina glòria! , quin gust, quin delit!, poder
embrutar, sense deixar-ne indemne ni una sola, totes les boniques roses
esplèndidament obertes per la primavera i perfumades pel sol.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada