Passi-ho bé 2020! I benvingut 2021!
dijous, 31 de desembre del 2020
dissabte, 26 de desembre del 2020
HISTÒRIES QUE UNEIXEN
Mentre els temps van canviant i les persones creixen, les estimades tradicions familiars es converteixen en records memorables, que passen de generació en generació i ens mantenen units, especialment durant aquesta època tan festiva.
dilluns, 21 de desembre del 2020
TIÓ DE NADAL
"Tió de Nadal" - El Pot petit
Aquest és un dels dotze temes que forma part del tercer disc
"A l'aventura!".
dimarts, 15 de desembre del 2020
LA GAVINA
És
un ocell pescador
valent
i un xic traïdor,
astuta
com un pirata
en
el seu mar de plata.
Quan
el mar està en calma
planeja
majestuosa,
cercant
peixos per menjar
i
l’estomac emplenar.
Si
la veieu passejar per la sorra
amb
un posat arrogant,
no cal que us amoïneu,
només d’acostar-vos, l’espantareu.
Marta Vilà
30 dades fascinants de les gavines
Algunes espècies migren i d'altres resideixen tot l'any al nostre paísdijous, 10 de desembre del 2020
L'ESQUIROLETA LINA
La Lina era una esquiroleta preciosa, tenia la cara molt bonica, unes dents molt ben cuidades i la seva frondosa cua tenia el pèl de dos colors, cosa poc freqüent i que li donava un aire encantador. Ella se sentia molt orgullosa de la seva aparença i, es passava moltes hores tenint cura del seu pelatge per estar impecable davant dels seus amics. A vegades, jugaven a fer concursos de bellesa i la Lina molts de cops havia quedat la primera. L'esquiroleta li donava molta importància a l'aspecte exterior i se sentia afortunada de ser tan bonica. La Lina no entenia com era possible, que a la natura hi haguessin animals tan lletjos i repulsius com les aranyes, els cucs i d'altres bestioles. Ella pensava que sense tots aquests animalons que l'espantaven tant, la vida al bosc seria més tranquil·la i agradable.
Un dia al vespre, quan tots els animalons eren a dormir, una espessa boira de fum es va escampar per tot el bosc, la visibilitat gairebé era nul·la i l'aire era irrespirable per la forta olor que desprenia el fum. Hi havia un incendi al bosc i tots els animals fugien espavorits intentant salvar la vida. La Lina, com la resta d'animals, es va posar a saltar de branca en branca a tota velocitat en direcció on corrien tots els altres animals. Tenia molta por, mai no havia experimentat una sensació tan estressant. Mentre saltava d'arbre en arbre va tenir la mala sort, que una branqueta fina on s'havia enfilat no va suportar el fort impuls del salt i es va trencar, i la Lina va caure al terra. L'esquiroleta va quedar inconscient durant uns minuts, però tot i això, sentia com el terra es movia dels cops que feien els animals al trepitjar-lo, mentre fugien del foc. Quan va obrir els ulls, es va adonar que no podia caminar, ni pujar als arbres, perquè s'havia fet mal al peu i el fet de moure'l li provocava un dolor immens. La Lina es va posar a cridar demanant ajuda, però cap animal no l'escoltava, doncs estaven massa amoïnats en salvar-se. De cop, es va posar a plorar desconsoladament i va pensar que cap animal no l'ajudaria; però la Lina estava equivocada, perquè un gripau l'havia sentit plorar i li va preguntar que li passava. L'esquiroleta va contestar que no podia moure el peu, i llavors, el gripau li va dir que puges a la seva esquena, que ell la portaria a un lloc segur. L'esquiroleta va dubtar uns segons, aquell gripau era molt lleig i li feia molta angúnia. Finalment, va decidir pujar sobre l'esquena del gripau, aquest li va dir que s'agafés ben fort per no caure. El gripau saltava a tota velocitat, intentant esquivar les potes dels altres animals més grans i aleshores, va apreciar un petit rierol que travessava a l'altra riba del bosc i el va creuar. Totalment esgotat, es va adonar que havien de aconseguit deixar el perill enrere i que s'havien salvat. L'esquiroleta, molt agraïda li va fer una forta abraçada i li va donar les gràcies, perquè havia aconseguit sobreviure gràcies a ell.
I a partir d'aquell dia, els perjudicis que s'havia creat sobre l'aspecte d'alguns animals varen canviar, es va adonar que certs animals que no eren bonics per fora, tenien una bellesa interior que els feia extraordinaris, com el gripau que l'havia ajudat a salvar-se, que posseïa un cor d'or. I es va prometre, no jutjar mai més cap animal per la seva aparença, primer de tot es fixaria en el caràcter de l'animal i en la seva manera de pensar, i després l'intentaria conèixer més a fons, per així fer-se una imatge completa de la seva personalitat.
Autora del Conte:
Marta Vilà
dissabte, 5 de desembre del 2020
L'OS FORMIGUER
Os formiguer gegant
Hi ha 4 espècies d'ossos formiguers, l’os formiguer gegant que és el més conegut, els tamàndues i, el més petit, l'os formiguer pigmeu.
Tamàndua del sud:
Autor birdphotos.com
Tamàndua del nord : Autor imatge DirkvdM
De tamàndues o ossos formiguers de collar, els científics en reconeixen dues especies: la del nord (Tamandua mexicana) i la del sud (Tamandua tetradactyla). La seva mida és menys de la meitat que la
dels seus cosins els ossos formiguers gegants.
El seu color varia, del marró al voltant del coll, les espatlles i la part central del cos, en el cas dels
tamàndues del nord, fins al daurat, marró i blanc, els del sud.
Els tamàndues són animals que viuen
majoritàriament als arbres i tenen la cua parcialment prènsil Es
poden trobar des del sud de Mèxic fins a l’Uruguai.
Os formiguer pigmeu. Autor imatge: Quinten Questel
L'os formiguer
pigmeu és l’espècie menys coneguda de totes. Els seus exemplars adults no
mesuren més de 40 cm i pesen uns 6 kg. Aquests animalets sí que viuen
exclusivament als arbres, gairebé mai baixen a terra. Es troben des del sud de
Mèxic fins a Bolívia i sempre en llocs amb espessa vegetació per protegir-se
dels seus depredadors, com l’àguila harpia i els mussols.
L'os
formiguer gegant (Myrmecophaga tridactyla), és un mamífer insectívor de
Centreamèrica i Sud-amèrica. Es tracta del representant més gros de la seva
família, amb una llargada de 182–217 cm (contant la cua) i un pes de 33–41 kg (mascles) o 27–39
kg (femelles). Les seves característiques més distintives són el musell llarg,
la cua gruixuda, les urpes anteriors llargues i la coloració del pelatge.
Aquesta estranya
criatura d’Amèrica del Sud sembla que no tingui boca; el seu morro té forma de
tub i no conté ni dents ni mandíbules. Per menjar utilitza una llengua molt
llarga d'uns 60cm i que és molt enganxosa.
Viuen en diferents hàbitats, incloent-hi els herbassars i les selves pluvials. Busquen aliment en zones obertes, però descansen en àrees poblades d'arbres. Mengen principalment, formigues i tèrmits que extreuen del sòl amb les potents urpes davanteres i
atrapen amb la seva llarga llengua. Tot i que els seus territoris estan molt junts,
els ossos formiguers són animals solitaris, a excepció de quan crien.
La femella només té una sola cria, neix a la primavera o
l’estiu, després d'uns 180-190 dies de gestació. A les poques hores de néixer és
transportada sobre l’esquena de la seva mare, on s’agafa amb les potes i, així la cria es camufla amb el pelatge de la mare.
El
formiguer gegant està a la llista vermella d’espècies vulnerables de la UICN. S'ha
extingit localment en diversos llocs, incloent-hi gairebé tot Centreamèrica. Alguns
factors que afecten a la seva supervivència són: la destrucció del seu hàbitat, el foc i la
caça furtiva per a obtenir-ne la pell i la carn; tot i que alguns formiguers
habiten en àrees protegides.
Amb l’aspecte tan dolç i pacífic que tenen els ossos formiguers, és curiós que siguin dels animals que fan més pudor. Quan se senten atacats
per algun depredador, expulsen una
substància pestilent que es pot flairar a metres de distància. I en el cas que l’enemic
no marxi, rebrà una forta abraçada de l’os formiguer i sentirà com se li claven
les seves llargues ungles.
L'os formiguer gegant
Argentina recupera l'os formiguer
Què passa amb els ossos formiguers?
Mini-documental en clau d'humor
dilluns, 30 de novembre del 2020
EL GOSSET JOY I LA CARPA DE LA SORT
Diu una llegenda xinesa que: Qui aconsegueixi superar el salt d'aigua,
anomenat la porta del drac, es convertirà en un drac celestial.
dimecres, 25 de novembre del 2020
LES DUES FORMIGUES
Una
formiga vivia plàcidament en una muntanya de sucre, molt a prop d’allà vivia una
altra formiga en una muntanya de sal. La formiga de la muntanya de
sucre era feliç, perquè disfrutava d’un aliment molt dolç, mentre que la
formiga de la muntanya de sal, sempre tenia una set terrible després de menjar.
Un
dia, la formiga de la muntanya de sucre es va acostar a la muntanya de sal:
—Hola
amiga! —li va dir.
—Hola!
—va contestar estranyada la formiga del turó de sal—. Quina felicitat veure
una altra formiga per aquí! Començava a sentir-me molt sola.
—Doncs
visc molt a prop d’aquí, en una muntanya de sucre.
—Sucre?
Què es això? —va preguntar encuriosida la
formiga de la sal.
—Mai
has tastat el sucre? T’encantarà! Si vols, pots venir demà i et deixaré menjar sucre.
—Em
sembla una idea fantàstica! —va contestar intrigada la formiga de la muntanya
de sal.
L’endemà,
la formiga del turó de sal va decidir acceptar la invitació de la seva veïna.
Però abans de marxar, es va emplenar la boca amb una mica de sal, per si de cas el sucre no li agradava, així tindria alguna cosa per menjar.
I
després de caminar una mica, de seguida va descobrir la brillant muntanya de
sucre. A dalt de tot, estava la seva veïna.
—Que
bé que has vingut amiga! Puja, que vull que tastis el gust del sucre.
—D’acord!
–va contestar la formiga de la sal.
Un
cop a dalt, la formiga veïna li va oferir una mica de sucre, però com que ella
tenia sal a la boca, li va semblar que el sucre era com la sal.
—Vaja
que curiós!— va dir la formiga de la sal. Resulta que el teu sucre té el mateix
gust que la meva sal. Deuen ser el mateix. Tu l’anomenes sucre i jo sal.
—No
pot ser —va dir estranyada l’altra formiga.— Jo he provat la sal i no s’assemblen en res. A veure, obre la boca.
Llavors,
la formiga es va adonar que tenia una mica de sal guardada a la boca.
—Es
clar! Ara ho entenc! Vinga, escup la sal i tasta de nou el sucre.
L’altra
formiga va obeir i aquesta vegada sí que va notar el gust del sucre.
—Mmmmmm! Deliciós! És una meravella! —va dir la formiga entusiasmada.
I com que les dues es sentien molt soles varen decidir viure juntes, gaudint del meravellós i dolç sucre.
Moralina:
Si la por als canvis, fa que no et puguis desfer d’aquelles
comoditats a les que t’aferres sense que t’acabin de fer feliç, no podràs gaudir
de les novetats que se’t presentin a la vida i et perdràs l’oportunitat de millorar.
Autor:
Prew Rawat
divendres, 20 de novembre del 2020
LA MALLERENGA BLAVA
Quin
moixó tan bufonet,
el
seu cos és ben rodonet,
té
una ratlla als ulls com els orientals,
i
els seus colors són fenomenals.
Blau
cobalt per alguns llocs del cos,
groc a la panxona,
petits
tocs de negre i verd,
i
blanca la carona.
Marta Vilà
Niuada de Mallerenga blava
diumenge, 15 de novembre del 2020
LA LLEGENDA DE LES MIL GRUES DE PAPER
Sadako Sasaki d'Hiroshima i la seva commovedora llegenda de les mil grues de paper viu en els cors de tots els japonesos i de tot el món. Cada 6 d'agost, "dia de la bomba atòmica", la ciutat d'Hiroshima celebra una cerimònia commemorativa de la pau, per recordar les víctimes de les bombes atòmiques i desitjar la pau mundial .
dimarts, 10 de novembre del 2020
LIN-FU, L'OS PANDA
Lin-Fu era un cadell d’os panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia
només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava
amb qualsevol animal petit que trobava o
objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus
depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva
mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.
Tenia
un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare
li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més
importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:
—Lin-Fu,
ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes,
poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus
ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i
que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més
perillosos.
Aquestes
paraules, li havien quedat gravades a la ment i Lin-Fu tot sovint les
recordava.
Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol i també dels mals esperits.
La dona s’anomenava Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona
preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre
l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre
estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es
va treure un mocador de la butxaca, es va eixugar les llàgrimes i va marxar.
L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat a Meiying, no
va trigar a sentir les petjades i una altra
vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying i es va posar a plorar. El que desconeixia el
petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que
havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de
dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava
al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu
anava al mateix lloc per veure a Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar
dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves
galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots
dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure
com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la
promesa de no acostar-se als humans. Però de bon
matí, quan va sortir el sol, no es va poder resistir tornar a veure a Meiying i,
aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se
li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit os també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i els petons que
li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i li va
acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir
jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure a Meiying, Lin-Fu
es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia
què havia passat... Amb el temps, Lin-Fu va oblidar a Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el
seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns
incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les
persones.
Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying també l’havia conegut i estava molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai d’estimar.
Autora del conte:
Marta Vilà
dijous, 5 de novembre del 2020
MOSTELES I ERMINIS
La mostela és el representant més petit dels mamífers carnívors, pertany a la família dels mustèlids.
El seu cos és petit, esvelt, allargat i flexible, molt similar a l'ermini
(mustela erminea), tot i que la mostela és més petita i sense la punta de la cua negra.
Les mosteles i els erminis semblen animals molt nerviosos, sempre buscant i inspeccionant per tot arreu amb el seu fi olfacte i oïda, són molt curiosos i vius, pugen, baixen, corren d'un lloc cap a un altre, trepen pels arbres i fins i tot neden.
Són
depredadors intel·ligents i versàtils, especialitzats en petits mamífers i aus. No
tenen por d'atacar animals més grossos que ells i, son capaços d'adaptar-se i
sobreviure en èpoques d'escassetat d'aliments, perquè emmagatzemem els excedents
del què cacen.
Per matar a
les seves preses, s'aferren a la zona del clatell i mosseguen repetides vegades fins que l’animal
mort.
La principal
base de la seva alimentació són els petits mamífers ( ratolins, talps, rates,
lirons, musaranyes…), però també mengen esquirols, conills, ocells, perdius, coloms, aus de
corral, ous d'ocells i en menor mesura grills, saltamartins, peixos, amfibis i rèptils.
S'adapten a qualsevol tipus de
paratges, preferiblement els camps de cultiu i terrenys amb matolls baixos,
murs de pedra, matolls propers a camps, en especial en territoris no molt humits
però amb aigua a la vora. Normalment viuen al voltant de zones rurals, freqüentat construccions humanes abandonades. A l'estiu, solen instal·lar els seus caus enmig
de pedres, murs, forats d'arbres… I durant l'hivern en
construccions abandonades, grutes i cavitats naturals. No tenen un cau permanent.
Es mouen fent salts
ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corren
porten l'esquena arquejada, i quan s'aturen per observar els voltants es posen drets
sobre les potes del darrere.
Els membres de la família mostela varien de longitud, entre 11 cm i 25 cm sense comptar la cua, en el cas de la mostela més petita (Mustela nivalis), fins a 45 cm les
espècies més grans. Algunes espècies com
l’ermini (Mustela erminea) i la mostela nival canvien a l'hivern el pelatge a color blanc, en països freds on neva.
Es troben distribuïts
àmpliament per Europa, Àsia i el Nord d'Amèrica, varen ser introduïts a
Austràlia i en algunes illes mediterrànies.
El període de gestació dura de 34 a 37
dies. Entre abril i maig neixen entre 4 i 8 cries, que pesen d'1-3
grams. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb la seva mare a la vuitena
setmana d'edat. La seva esperança de vida és d' 1-2 anys, tot i
que hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.
(Mustela nivalis) caça un ratolí
La dansa hipnotitzant i letal de l'ermini
Ermini va a buscar la seva cria espantada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)