Són molt sensibles als pesticides i toxines, per tant la seva presència és indicativa del bon
estat de l’ecosistema.
Coneixem per papallones al grup dels lepidòpters. Les
papallones nocturnes anomenades arnes també pertanyen a aquest grup.
Aproximadament hi ha unes 158.000 espècies de papallones.
De les quals 18.000 són diürnes i 132.000 són nocturnes. Les papallones
nocturnes representen gairebé el 90% dels lepidòpters. Tot i això, cada any es
descobreixen noves espècies.
Es caracteritzen per tenir unes ales cobertes d'escates,
que poden ser de molts colors. Cal dir, però, que no totes són de colors bonics
i llampants. Per exemple, les papallones nocturnes solen ser de colors apagats
i discrets.
També hi ha una papallona que s’anomena papallona de vidre ( Greta oto ) perquè les seves ales no tenen escates i són transparents, es troba a Amèrica Central.
Les papallones adultes de la majoria d'espècies
s'alimenten bàsicament del nèctar de les flors, però complementen la dieta amb
altres substàncies també líquides. Per exemple, forces espècies xuclen els sucs
de la fruita madura en descomposició, també prenen aigua
i fang de les basses. Per fer-ho
utilitzen l'espiritrompa, un conducte llarg que s'enrotlla en espiral i que es
pot desenrotllar per succionar el nèctar.
Anant de flor en flor, les papallones barregen els
diferents pol·lens, i així fecunden les
flors.
Les seves antenes tenen receptors olfactius
que poden ser molt sensibles, sobretot en el cas de les papallones nocturnes,
els mascles de les quals a vegades localitzen les femelles a quilòmetres de
distància per les feromones que aquestes emeten. Les diürnes utilitzen les
antenes per detectar les substàncies que emeten les plantes, sobre les quals
han d’efectuar la posta dels ous. Així, són capaces de diferenciar les plantes i
seleccionar aquella sobre la qual les erugues es podran desenvolupar. A les
potes també tenen receptors amb una funció similar.
L’hàbitat
més propici per aquests animals són principalment les regions tropicals de clima càlid
durant gairebé tot l’any. En els tròpics és on es poden trobar el nombre més
gran d’espècies.
A les
regions temperades, el nombre d’espècies disminueix segons augmenta la latitud,
essent molt poques les que aguanten temperatures fredes. No obstant, les
papallones estan tant diversificades geogràficament, que l’ Antàrtida és l’únic
continent on no es poden trobar.
Les
papallones per sobreviure necessiten unes
temperatures que rondin els 30 graus, com que tenen la sang freda, el seu organisme regula la temperatura i el clima extrem té un gran impacte sobre
elles. Per poder volar necessiten que la temperatura sigui d'entre 28 i 38 graus.
Els
colors cridaners i iridescents de les
seves ales es deuen a la difracció i refracció que la llum produeix sobre les
seves escates, que són plenes de pigments. Desafortunadament, quan les papallones
es fan velles perden color.
Un dels fenomens migratoris més espectaculars que es dona
a la natura és: La migració de la
papallona monarca. Aquests petits insectes realitzen un viatge des
dels Estats Units i Canadà fins a les muntanyes del centre de
Mèxic, on es desplacen per passar l’hivern. La sorprenent generació emprèn un
viatge d'uns 4000 km.
Les papallones monarca a finals d'estiu o a principis de
la tardor, entre els mesos de Setembre i Octubre, fugen del fred hivern dels
Estats Units. Un cop arriben Mèxic els milers de papallones s’apinyen a les branques
dels arbres per hibernar.
Aquestes mateixes papallones, un cop es despertin de la hibernació amb l'arribada de la primavera, s'aparellaran i realitzaran la primera part del viatge de tornada. Abans de morir, pondran els ous a sobre de les plantes del gènere: asclepias. Les tres generacions de papallones següents tindran una vida més curta de 1 a 2 mesos i realitzaran el viatge de tornada cap els Estats Units i Canadà que durarà uns 5 mesos. Llavors, la quarta generació nascuda als Estats Units i anomenada Matusalem per la seva llongevitat, ja que té una vida de 8 a 9 mesos, quan comenci a fer fred realitzarà el llarg viatge a Mèxic per hibernar. Aquest fenomen migratori es produeix cada any i és tot un espectacle.
Els colors i dibuixos
que presenten a les ales algunes papallones són útils per protegir-les dels
depredadors. Per exemple, en moltes especies el color de les ales pot ser confós
amb el color del terra o de les fulles, d’aquesta manera els serveixen de
camuflatge.
La
vida de les papallones passa per quatre fases diferents: ou, eruga, crisàlide i
papallona. La papallona, com últim estat adult, no creix de mida i té un vida molt curta. La majoria de papallones viuen
entre 2 i 4 setmanes, tot i que hi excepcions.
Un cop s’han reproduït, les papallones
poden posar fins a 500 ous en una posta. Però no tots aquests ous esdevindran
adults, forces ous i erugues serviran d’aliment per altres animals. I en la fase adulta les papallones també tenen depredadors, com ara : ocells, rosegadors, amfibis, rèptils....
Les crisàlides poden tenir forma cilíndrica, cònica i
ovoïdal i se solen situar en llocs protegits, algunes a l’interior de la tija,
envoltades d’una fulla seca, dins la càpsula d’una llavor, esquerdes de roques…
En alguns casos l’eruga forma un capoll de seda, altres espècies com l'eruga processionària del pi s’enterren per transformar-se en crisàlide.
Les papallones recent nascudes no volen immediatament
quan surten de la crisàlide, necessiten primer posar en moviment els seus
fluids corporals perquè les ales s’estenguin i s’assequin.
La papallona nocturna atles (Attacus atlas) és la representant
més gran de l'ordre lepidòpter tenint en compte la superfície de les seves ales
( uns 400 cm²). L’envergadura de les seves ales és de 25 a 30 cm, també es troba a dins de les més
grans. Les femelles de papallona atles són més grosses que els mascles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada