Libèl.lules i espiadimonis o cavallets del diable

 

Els odonats són el grup d’insectes format per les libèl·lules (anisòpters) i  els  espiadimonis (zigòpters). La vida dels odonats està lligada al cicle de l’aigua, per la qual cosa els trobarem en hàbitats de zones humides, rius, rieres i cursos d’aigües amb corrent i, zones d’aigües quietes com llacs, llacunes, estanys o basses.

Els espiadimonis són fàcilment identificables, acostumen a ser de color verd i blau metal·lic, tenen l’abdomen més llarg i estilitzat, mantenen les ales arreplegades cap enrere en repòs i, presenten una morfologia del cap en forma de martellet, molt eixamplat lateralment amb els dos ulls situats als extrems.

Les libèl·lules i espiadimonis són insectes molt lligats als medis aquàtics i presenten dues etapes clarament diferenciades: la fase larvaria, etapa exclusivament de creixement i de vida totalment aquàtica, i quan són adults, etapa reproductiva, quan tenen vida aèria però necessiten medis aquàtics per reproduir-se.

Una de les principals característiques de les libèl·lules son els seus grans ulls compostos, que són molt grossos en comparació amb el seu cos.  Els  ulls consten de nombroses unitats visuals anomenades ommatidis ( cada ommatidi és una unitat  proveïda de còrnia, con cristal·lí i retícula sensitiva i té el seu propi camp visual, completament diferent als dels altres ommatidis). En el cas de les libèl·lules els seu nombre és molt alt i pot arribar als 30.000 ommatidis. Els seus ulls funcionen com si milers d’ells estiguessin concentrats en un, proporcionant una visió de mosaic, amb aspecte de rusc. Això fa que posseeixin una excel·lent visió panoràmica,  que fins i tot els permet caçar mosquits al vespre pràcticament en la foscor, on nosaltres només percebríem el brunzit del mosquit.

 Són grans depredadors en tot el seu cicle de vida i tenen una dieta inespecífica. Les larves s’alimenten principalment de puces d’aigua, larves de mosquit, cucs i altres invertebrats. Les larves d’odontats més grans poden capturar capgrossos, peixets  i vertebrats petits.

Els adults s’alimenten a les zones boscoses on cacen altres insectes com ara: mosquits, mosques, vespes, formigues... i, fins i tot papallones  i  libèl.lules de mida més petita.

Són fàcils d’observar en la seva forma adulta, tant en vol com en repòs, a causa de la seva grandària i pels colors vistosos. Molts d’ells són territorials i ho defensen agressivament vers els altres. Són curiosos i es deixen apropar si no se’ls molesta. Contràriament a la creença popular, els odonats no piquen ni tenen substàncies tòxiques ni irritants.

Els trobarem volant d’abril a juliol en el cas de les espècies primerenques, de juny a agost per a les estiuenques i de setembre a novembre per les tardanes, si la temperatura ho permet.

Els odonats han estat considerats indicadors de confiança de la qualitat ecològica dels medis aquàtics, donades les exigències que presenten certes espècies durant la fase larvària.

La pèrdua de zones de medi aquàtic o la degradació o dessecació d’altres, per a la ramaderia, pesticides i el canvi climàtic fan que a Catalunya tinguem diverses espècies amenaçades.

L’aparellament :

Realitzen dos tipus de vol: la parada nupcial que fa només el mascle i el vol nupcial que el fan junts.

El mascle subjecta a la femella per la regió del coll mitjançant uns apèndixs abdominals semblants a tenalles.

La posta:

Els ous són introduïts en les tiges de les plantes o dins l’aigua. Són esfèrics amb un revestiment gelatinós

Aparellament d'espiadimonis

Des de que eclosiona de l’ou, habitualment dipositat directament al medi aquàtic, el seu desenvolupament pot durar  tres o quatre mesos i fins i tot, dos o tres anys depenent de l'espècie. En aquest període  la larva va augmentant  de mida a través de successives metamorfosis graduals. Al final de la seva etapa larvària pateix la metamorfosis final, on la larva surt de l’aigua, busca un lloc idoni per fixar-se i  n’emergeix l’adult aeri.

Què passa amb les libèl·lules?

(Mini-documental en clau d'humor)

Les 10 espècies de libel·lules més boniques