A la sabana Africana hi vivien molts elefants, però n’hi havia un que era molt presumit i es creia el millor elefant de tota la sabana. Es deia Zimbo i vivia amb un grup força nombrós d’elefants.
En
Zimbo, com tots els mascles, sempre anava a la part de darrera de la manada, per
protegir-los de qualsevol perill i moltes vegades feia petar la xerrada amb els
seus dos cosins en Rufu i en Bulli, tots tres eren inseparables.
La
mare d’en Zimbo era la matriarca i dirigia el grup en les migracions que feien
cada any, quan s’apropava l’estació seca i les praderies on pasturaven es
quedaven sense aliment.
Tota
l’herba s’havia assecat i havien de marxar a zones més verdes.
Aquell
dia en Zimbo es queixava de la situació que patien els mascles del grup.
-No
hi ha dret, aquesta tradició que la guia del grup sigui una elefanta, no
em sembla bé !
-Jo
crec, que un elefant amb la meva intel·ligència, està més capacitat per portar
el grup, no creieu que és injust?
-A
mi no em sembla malament -li respongué Rufu-. La
teva mare ho fa força bé, té caràcter i tothom la respecta molt.
-Ja,
ja!, però és que ara, la meva mare comença a ser gran i potser caldria canviar les tradicions i que el guia fos un elefant
més jove i fort. Jo, tinc un memòria excel·lent i aquest camí que fem any rere
altre el conec perfectament.
-No
hi donis més voltes -afegí Bulli.
-Però
escolta, a mí el que em molesta de veritat, és que es pensin que els elefants
mascles som babaus i que només servim per protegir el grup dels lleons.
En
aquell moment de la conversa, aparegué la més bonica de totes les elefantes, la
Fani.
-Hola,
guapa com estàs?- digué en Zimbo-. Et fa falta que t’ajudi amb alguna cosa?
-No
gràcies Zimbo,-va dir la Fani posant-se vermella.
-Em
podeu deixar sol un moment amb la Fani, és que li vull explicar unes quantes
coses en secret. En aquell moment en Zimbo
va confessar el seu amor a la Fani, però ella li va explicar que estava
enamorada d’en Rufu.
-Però
que li trobes a aquell escanyolit? No es pot comparar amb mi !, fixat quin cos
m’ha donat la natura.
-Sóc
molt millor, més fort , més espavilat, escolta Fani, jo sé que t’equivoques, en
Rufu no m’arriba ni a la sola de la pota. Però la Fani tenia les coses clares i
no pensava canviar d’opinió.
I al
cap d’uns dies en Rufu i la Fani eren parella, i en Zimbo es moria d’enveja. Es
passava tot el dia fent burles.
-Fani, has triat l’elefant més tanoca de tots,
amb prou feines se’n recorda del nom de la seva mare.
Se’n
reia de tots dos, els anomenava en “Rufitu” i la “Fanita”.
I un
dia el seu cosí, fart de tantes burles va deixar de ser el seu amic. Estava
dolgut amb en Zimbo. Ells sempre havien estat bons amics i ara només li feia la
punyeta.
Però
una tarda, quan estaven tots refrescant-se a l’aigua, i jugant a mullar-se, no
es varen adonar que un enorme rinoceront negre s’apropava a beure, i en Zimbo,
quan el va veure, es va voler fer el graciós davant de la Fani i dels altres
elefants i va deixar xop com un ànec el rinoceront, que s’ho va prendre molt
malament.
-Vine
si t’atreveixes! – li va dir el rinoceront.
En
Zimbo va sortir de l’aigua fent-se el mil homes i s’hi va enfrontar.
-Em crides a mi?, bola de greix !
En
sentir aquestes paraules, el rinoceront li va fer una empenta tan forta que en
Zimbo va anar a parar altre cop a l’aigua. Però ell en comptes de callar,
continuava fent el fatxenda. I mentre es barallaven, el rinoceront li va clavar
la seva enorme banya en una de les cames. En Zimbo cridava de dolor, algú l’havia
d’ajudar o la cosa acabaria malament.
Després
que marxés el rinoceront, en Zimbo, va demanar disculpes, sobretot a en Rufu
per totes les coses que li havia dit i va aprendre una lliçó, havia de canviar
la seva manera de ser. No estava bé burlar-se dels altres i molt menys creure’s
el millor de tots. A partir d’aquell dia va ser més humil, i així, a poc a poquet, es va anar guanyant el respecte i l'amistat de tots els elefants.
Conte i dibuixos: Marta Vilà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada