L' ORENETA

Una oreneta, havia après moltes coses del temps en els seus llargs viatges, preveia el nostre animalet fins i tot les més grans tempestes, i abans que esclatessin les anunciava als mariners.  

Va succeir que, al arribar la sembra del cànem, va veure un pagès en un camp llaurat que escampava llavors a les regues.

-No m’agrada això- va dir als altres ocells. 

-Quina llàstima em feu. A mi no m’agrada el perill i me’n aniré a viure a qualsevol lloc.

-Veieu aquella mà que llença llavors a l’aire? Un dia vindrà, que no està molt lluny, on els grans que ha escampat el pagès seran la vostra perdició. Apareixeran llaços i xarxes per agafar-vos, utensilis i màquines que seran per vosaltres una presó o la mort. Us convé, doncs, va seguir  l’ oreneta, que us mengeu les llavors. Creieu-me!

Els ocells se’n varen riure, hi havia tant de menjar per tot arreu! Quan despuntaven els primers brots verds en el sembrat, l’oreneta els va dir:

-Arranqueu totes les herbes que han nascut de les maleïdes llavors, o esteu perduts!

Però els ocells no li varen voler fer cas.

-El cànem ha crescut molt. Això va molt malament! –va exclamar l’oreneta.

-La mala llavor madurarà aviat. Però ja que no m’heu fet cas abans, quan veieu que els pagesos ja han batut el cànem, i tenen més temps lliure per fer guerra als ocells, rondant pels camps, posant xarxes per tot arreu, no voleu d’aquí cap allà; esteu quiets en el niu, o marxeu a un altre país: imiteu l’ànec o la grulla. Però la veritat és que no esteu preparats com nosaltres, per creuar els mars i els deserts:

-El millor és que us amagueu en els forats d’algun arbre o mur.

Els ocells cansats d’escoltar-la, varen començar a parlar sense escoltar-la, i tal com va advertir l’oreneta, molts varen quedar atrapats a les xarxes.

Moralina: Això passa, quan no preveim un mal, i no ens adonem de res, fins que  tenim el mal a sobre.

Faula:  Jean de la Fontaine