El
ruc va néixer bo, alegre, sumís, ple de bona voluntat. Era lleig, és veritat,
però reia de bona gana, i encara que la seva veu era horrible, el seu bram
semblava un cant.
Se’n
reien d’ell i de la seva figura: ell movia
les orelles i reia, bonàs.
Però,
com que era massa bo, varen començar a abusar d’ell.
Era fort, tot i ser petit,
el van carregar massa; era sobri, i gairebé no li donaven menjar; era
resistent, i el van fer treballar més del que li era possible. I quan ja no
podia més, el varen començar a maltractar.
El
caràcter se li va avinagrar; les orelles no eren com abans de rielleres, sinó
que les tirava cap enrere, enfadat, ensenyava les dents i arrossegava les
potes.
I l’amo, desconfiat, tot i tenir un pal amenaçador a la mà, deia:
“Que
dolent és el ruc!”
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada