dimecres, 24 de gener de 2018

EN PANXO, EL COCODRIL FELIÇ



Mira’t a tu, i no diràs mal de ningú.


En Panxo, era un cocodril que vivia en un llac de Mèxic, i era molt peculiar. I és que en Panxo era l’animal més feliç de la selva, i gaudia de la vida com cap altre animal. Li agradava molt viure en el llac, per ell era un veritable paradís, i li encantava observar la bellesa de les plantes i animals que l’envoltaven. Es passava moltes estones panxa enlaire sobre l’aigua observant el cel; era una plaer fixar-se en els núvols, alguns tenien formes i colors extraordinaris, i d’altres li recordaven a alguns animals, això feia que de vegades es relaxés tant, que  es quedava dormit somiant amb alguna fantàstica aventura. També li agradava veure els guacamais com volaven amb bandada, les seves plomes de colors: vermell, blau, verd, groc..., donaven vida al cel amb els seus colors tan llampants.

Aquests fets, el feien vulnerable a tota mena de crítiques dels cocodrils i d’altres animals del llac. L’anomenaven Panxo “somiatruites”, però ell ignorava aquests comentaris, i continuava fent la seva.  


Com que era un cocodril tan sensible i agradable tenia molts amics. Una de les seves millors amigues era la Dodi, una enorme serp anaconda que vivia al llac i  que tenia una pila d’anys. El primer cop que la va veure es va espantar moltíssim; el seu aspecte tan ferotge i la seva gran mida el varen intimidar. Però amb els anys, en Panxo es va adonar que era molt diferent de com s’havia imaginat, era una serp molt tranquil.la i llesta, i amb ella passaven estones molt agradables parlant de la vida. La Dodi no tenia cap més amic que fos un cocodril, els altres la menyspreaven, i només buscaven tenir-hi un enfrontament. En canvi en Panxo, l’escoltava atentament, i mai tenia cap mala paraula per ella, era una delícia de cocodril.

Un dia, la Dodi va escoltar una  conversa que mantenien els cocodrils, se’n reien d’en Panxo, perquè deien que era un cocodril molt estrany, i que no era com ells ,i la Dodi no va poder evitar ficar-se en la conversa i dir-hi la seva:

-Quin problema teniu amb en Panxo? –els va preguntar.
-Doncs, que sempre sembla que està als núvols -li va respondre el més gros dels cocodrils.
-Que et molesta? -va dir la Dodi.

-Doncs la veritat es que sí, ridiculitza la nostre espècie. Nosaltres som uns animals ferotges, fixa’t quina dentadura que tenim, en un tres i no res et podríem devorar, tenim una força descomunal, en canvi en Panxo sembla una bleda. Nosaltres no ens relacionem amb els altres animals perquè estem a la part més alta de la cadena alimentària, som depredadors.

-És tan senzill, com que si us molesta en Panxo no li feu cas! –va contestar la Dodi defensant el seu millor amic-.Hauríeu de mirar-lo amb uns altres ulls, perquè ell posseeix moltes qualitats  que vosaltres no teniu.

-Què vols dir? –varen preguntar els altres cocodrils intrigats.

-En Panxo és especial, té una bona relació amb els animals de la selva, aquest fet fa que tingui molts amics que l’estimen i l’aprecien. Sempre està content, és amable i transmet una felicitat contagiosa amb qui està al seu costat, i això el fa ser únic. N’hauríeu d’aprendre d'ell, i potser us canviaria aquesta cara que feu sempre de pomes agres, i us agafaríeu la vida amb més tranquil·litat i menys agressivitat.

Després d’aquestes paraules els cocodrils varen quedar amb un pam de nas.

La vella serp anaconda els havia donat una lliçó, que els va fer pensar que:”Abans de criticar algú es tenien de fixar en com eren ells mateixos.”

I es varen adonar que el que tenia de canviar no era en Panxo, sinó que eren ells, que sempre estaven enfadats i de mal humor.


*Abans de criticar algú, hem de mirar els nostres defectes*

Marta Vilà


Cap comentari:

Publica un comentari