Un
xai orfe, criat amb tota mena d'atencions per les filles del pastor, vivia
com un príncep. Mantingut amb llet a demanda, tampoc li faltaven les llaminadures,
i només de venir belant, al moment aconseguia que s'ocupessin d' ell i li
donessin mil coses bones: un terròs de sucre, un tros de pa, grans de blat de
moro, una pastanaga o qualsevol cosa que li agradés. I tot i que era gras a més
no poder, sempre demanava i sempre li satisfeien tots els seus capricis.
Malgrat
tot, no podia veure passar el ramat sense fer un gran rebombori, corria i es
barrejava amb les ovelles atropellant brutalment als xais recent nascuts, traient-los
la mamella i tractant de beure tota la llet pel seu profit, amb crits tan
queixosos com si estigués mort de gana.
Fins
que un dia, una ovella li va preguntar si no tenia vergonya, gras com estava i
en el seu estat de tan manifesta prosperitat, de plorar així per la llet; i el xai orfe
li va confessar ingènuament el que molts, sense confessar-ho, senten: Que res
del que tenia no l'importava, mentre veiés que els altres també tenien alguna cosa.
Moralina:
L'home
sense enveja mai és pobre de veritat; ni ric de veritat l'envejós.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada