ZINOUÉ EL XIMPANZÉ PORUC

A la selva Africana hi vivia un ximpanzé que es deia Zinoué. Era el gran de quatre germans i era el ximpanzé més poruc de la comunitat. Tot li feia por, no havia après a saltar de branca en branca, perquè temia caure, tampoc no menjava cucs ni formigues com els altres ximpanzés, li feien angunia i no els volia tocar. Mai anava sol, perquè l'espantaven els perills de la selva.

Un dia cap al vespre, uns homes varen entrar a la selva, carregats amb serres  i varen començar a talar els arbres. Volien conrear terres per plantar arbres fruiters. Duien unes gàbies molt grosses i  unes xarxes i varen capturar tota la seva família. Tots havien sortir a defensar les terres on vivien. Tots, menys Zinoué, que s'havia amagat dalt d'un arbre i tremolava com una fulla.

Quan va tornar el silenci, va baixar de l'arbre i va quedar molt sorprès perquè no hi havia ningú. Es preguntava què havia passat. Estava tan terroritzat amb el soroll de les serres, que no s'havia adonat de res.
«On són tots?», pensava.

Aquella va ser la seva primera nit sol. Intentava dormir,  però li era impossible. Escoltava els grills, els mosquits i tota mena de sorolls estranys que li feien posar els pèls de punta.

L'endemà va sortir el  sol i Zinoué estava rebentat, no havia pogut aclucar l'ull en tota la nit. Com que tenia gana va decidir anar a buscar una mica de fruita per menjar. Anava caminant arrossegant els peus, quan va trepitjar unes quantes fulles seques, al sentir el soroll, un munt de coses li varen passar pel cap. S'imaginava que el perseguia una serp, que algun lleopard el volia atacar... Després de córrer una bona estona, es va aturar en un riu i com que tenia molta set es va disposar a  beure una mica d'aigua. Va apropar la boca en un petit bassal, però en aquell moment va veure uns capgrossos que nedaven a la bassa.

«Ai, mare quin fàstic. Em moriré de set, no sóc capaç de beure aigua amb aquestes bestioles que hi neden.», va pensar.

Va intentar agafar aigua del riu, però li feia por posar-hi els peus. Al cap d'una estona de no haver pres ni una gota d'aigua, es va posar a pensar i va buscar una solució.
Va agafar una fulla d'un arbre i la va submergir a la bassa. Les mans li tremolaven, però ho tenia de fer o moriria de set , va emplenar la fulla i va aconseguir beure aigua i això el va fer molt feliç. 
«Tinc gana, que podria menjar?» va pensar.

Va veure unes fruites molt sucoses que penjaven d'un arbre i va pujar dalt del arbre, però un cop era davant les fruites, es va adonar que eren plenes de formigues. Zinoué contemplava les fruites i es va posar a pensar, de sobte li va venir una idea al cap, va agafar una branca plena de fulles i va anar fregant amb molta paciència les fruites, fins que algunes varen quedar netes de formigues; i així va poder saciar la seva gana.

Quan va arribar la nit estava tant cansat que va quedar dormit com un tronc.
Al matí, es va disposar a buscar la seva família i va començar a caminar, cridava i cridava per tots els racons de la selva, preguntava a tots els ximpanzés  que veia si en sabien res de la seva família. La resposta sempre era negativa, avançava molt lentament per la selva i Zinoué es va adonar, que sinó aprenia a  saltar pels arbres no els trobaria mai.

Va preguntar al Mandril, com s'ho feia per saltar tan ràpidament de branca en branca, però el Mandril es va petar de riure només de pensar que no en sabia. 

Avergonyit, no es va atrevir a preguntar-ho a ningú més. Va pensar, que es podria fixar amb com ho feien els altres micos i cada dia s'asseia una estona i mirava com saltaven.

Aviat es va adonar de com ho tenia de fer: tenia de flexionar les cames, impulsar-se amb totes les seves forces i amb els braços agafar-se a les branques.
Semblava tan fàcil. Però ell no s'hi veia capaç.

Varen passar els dies i no va saber res més de la seva família. Un dia mentre passejava, es varen sentir uns caçadors que havien entrat a la selva.                                    

Tots els animals fugien terroritzats, Zinoué temia per la seva vida, va veure un grup de ximpanzés que saltaven d'arbre en arbre a tota velocitat, llavors ell es va enfilar a un arbre també. Estava molt espantat, altre vegada  es varen tornar a sentir uns trets. Aquest cop no s'ho va pensar dues vegades, va saltar amb totes les seves forces i va estirar els braços tant com va poder, havia aconseguit saltar i ara la por havia desaparegut.

Va seguir el grup de ximpanzés, fins que varen quedar molt lluny dels homes. Zinoué es va presentar als membres del grup i els va explicar que es trobava sol i que havia perdut la seva família, llavors el cap dels  ximpanzés el va admetre.

Zinoué, estava molt content perquè havia pogut vèncer totes les seves pors i ara estava tan bé amb ell mateix. Ja no era aquell ximpanzé poruc, sol se'n sortia prou bé.

Amb els mesos, tots els ximpanzés el varen acceptar i respectar,  fins i  tot es va enamorar de Nahua. Feien molt bona parella. Al cap d'un temps va néixer Doto, el seu fill, cap cosa el podia fer més feliç.










Zinoué, no va tornar a veure la seva família, però:

“ Amb la  força de voluntat va ensortir-se'n  de tot el que es va  proposar”.

Conte i dibuixos Marta Vilà