Bona Entrada d'Any i Feliç Any Nou!

El Nadal dels Animals

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/coleccion-animales-invierno-acuarela_19539623.htm#query=animales%20nieve&position=34&from_view=search&track=ais&uuid=5421973b-f305-4a13-bfdb-e9c3780026aa">Imagen de pikisuperstar</a> en Freepik

 

Vet aquí que una vegada, en un bosc de les nostres contrades, va succeir un fet excepcional !

Tot els animals del bosc en parlaven..., perquè mai ningú havia vist abans, un ésser tan estrany:

Una màscara negra li envoltava la mirada, era força gran  i  pel riu es passejava  i  tenia una llarga i espessa  cua anellada.

"Què era?  D’on havia vingut, aquell desconegut?"

Milers de preguntes passaven pels caparrons dels animals i molts encuriosits l’espiaven d’amagat, sense fer gens de soroll, no fos cas de que es tractés d'un animal molt perillós.

Era pels volts de Nadal  i,  feia un fred que pela !

El pit roig des de dalt d'un arbre el contemplava i se sorprenia de que amb aquell fred, el desconegut no es posés sota cobert.

La llúdriga estava molt enfadada, perquè l’estrany animaló caçava peixos i crancs amb molta afició !

"Aquest és el meu riu —pensava la llúdriga—. A aquest pas, no me'n deixarà cap ! "

L’esquirol el  trobava molt divertit i, es feia un tip de riure quan veia que el desconegut rentava amb aigua tots els aliments que li venien de gust !

I com que l’esquirol era un xic tafaner, va ser el primer en presentar-se al foraster.

—Hola, quin animal ets ? —li va preguntar l’esquirol.

—Soc un os rentador —va contestar l’animaló.

—Ara entenc per què et diuen rentador ! —va riure l’esquirol.

I varen iniciar un llarga i extensa conversa, on l'os rentador li va explicar a l'esquirol que vivia en un bosc molt llunyà, i que uns homes l'havien capturat i tancat dins d'una gàbia. Després d'un llarg viatge va acabar en una casa, amb uns altres humans que semblaven molt simpàtics i carinyosos amb ell. Però que a mesura que es va anar fent gran, la relació amb ells va canviar i es va fer insuportable, perquè aquells humans sempre estaven enfadats amb ell i deien que destrossava i feia malbé totes les coses de la llar. Finalment, l'os rentador, cansat d'estar tancat en aquella casa, un dia va aprofitar per fugir ben lluny i anar a veure món.

En acabar la història  l' os rentador li va dir a l’esquirol:

—Però aquest bosc és molt diferent del lloc on vivia. Aquí no he trobat cap animal com jo.

—És veritat  —es va entristir l’esquirol —. Tu ets el primer  i  únic os rentador que viu aquí.

—Vaja! —va dir l’os rentador—. I ara què faré? Aquí no tinc cap amic.

—Vols que sigui el teu amic? —li va preguntar  l’esquirol.

—M’encantaria! —es va emocionar l'os rentador.

—Vine amb mi  i  t'ensenyaré casa meva, si vols podem viure junts.

Però quan varen arribar al buit de l'arbre on vivia l'esquirol, l'os rentador es va adonar que era massa petitó per ell.

—No et preocupis —li va dir l'esquirol—. Buscarem un buit en un arbre més gran, on capiguem tots dos.

I així de mica en mica, l'esquirol i l'os rentador es varen anar coneixent  i  es varen fer amics.

Al cap d’uns dies, l'esquirol va explicar la història de l'os rentador  a  alguns animals del bosc. I entre tots varen decidir donar-li una gran sorpresa.

Un dia que nevava  i  que coincidia amb el dia de Nadal,  li varen preparar una gran festa de benvinguda. Els convidats varen portar menjar per celebrar l’arribada del nouvingut.  El pit-roig no hi va faltar  i  va portar alguns fruits silvestres i aglans, la llúdriga, una bona amanida d'algues  i  l’esquirol per descomptat  va portar els pinyons.

I aquell va ser el primer Nadal que varen dinar plegats, fent una gran celebració i donant-se escalfor uns als altres com una gran família.

Autora del Conte: Marta Vilà

Que passeu un:

 

Cinc dins d'una tavella

 

Cinc pèsols estaven tancats en una tavella i, com que ells eren verds i la tavella també, creien que tot el món era verd i tenien tota la raó.

Va créixer la tavella i també els pèsols; per aprofitar millor l’espai, es van posar en fila.

A fora lluïa el sol i escalfava la tavella, mentre la pluja la netejava i la tornava transparent. L'interior era tebi i confortable hi havia claror de dia i foscor de nit, tal com ha de ser; i els pèsols, dins la tavella, anaven creixent i s'entregaven a les seves reflexions, ja que  amb alguna cosa s'havien d'entretenir.

—Ens passarem tota la vida aquí dins?—deien.

—Mentre no ens endurim per estar forçosament tancats! Em sembla que hi ha moltes coses allà fora; és com un pressentiment.

I varen anar passant les setmanes; els pèsols es van tornar grocs i la tavella també.

—El món sencer s’ha tornat groc! —van exclamar; i podien afirmar-ho sense reserves. Un dia van sentir una estrebada a la tavella; havia estat arrencada per les mans d’algú i, juntament amb altres, va acabar a la butxaca d’una jaqueta.

—Aviat ens obriran —varen dir els pèsols ufanosos esperant que arribés el moment.

—M’agradaria saber quin de nosaltres arribarà més lluny —va dir el més petit dels cinc.

—No trigarem a saber-ho. El que hagi de ser, serà —va contestar el més gran.

 Zas!, va esclatar la tavella i els cinc pèsols varen sortir rodolant a la llum del sol. Estaven en una mà infantil; un nen els subjectava fortament i deia que estaven com fets a mida per la seva sarbatana. I posant un pèsol en ella, va bufar.

—Mira'm aquí volant per l'extens món! Atrapa'm si pots!

—Jo me'n vaig directe cap al sol! —va dir el segon. És una tavella com déu mana, i m'anirà molt bé i, allà va anar.

—Quan arribem al nostre destí podrem descansar una estona— van dir uns altres dos—, però encara ens que un bon tros per rodar.

I, en  efecte, varen rodar per terra abans d’anar a parar a la sarbatana, però a la fi ho van aconseguir.

—Arribarem molt més lluny que tots!

— El que hagi de ser, serà! —va dir el darrer al sentir-se projectat cap a les altures. Va anar a picar contra una bella fusta de sota la finestra de les golfes, justament en una esquerda plena de molsa i terra tova, i la molsa el va envoltar amorosament. I allà es va quedar el pèsol amagat.

—El que hagi de ser, serà! —va repetir.

Vivia a les golfes una dona pobra que s'absentava durant la jornada per dedicar-se a netejar estufes, serrar fusta i fer altres tasques pesades, però no li faltaven forces ni ànims, a pesar que tot i fer aquestes feines seguia en la pobresa. A la reduïda habitació on vivia només hi quedava la seva única filla, una noieta delicada i bonica que feia un any que estava en el llit, lluitant entre la vida i la mort.

—Em deixarà com la seva germana!—sospirava la dona—. Vaig tenir dues filles i, em va costar molt cuidar de les dues i, tristament una va marxar al cel. M’agradaria que la filla que em queda es quedés amb mi per sempre.

La noieta es passava tot el  dia resignada i quieta, mentre la seva mare marxava a fora per guanyar diners per les dues. Va arribar la primavera; un matí, ben aviat, quan la mare es disposava a marxar cap a la feina, el sol va entrar piadós a l’habitació per la finestreta i es va estendre per terra i, la noia malalta va dirigir la mirada cap el vidre.

—Què és allò verd que es veu al costat del vidre i que mou el vent?

La mare es va acostar a la finestra i la va obrir un xic.

—Mira! —va dir—, és una planta de pèsols, un jardinet on recrear els ulls. Va apropar el llit de la seva filla a la finestra, perquè la noia pogués  contemplar la tendra planta i la mare va anar a treballar.

—Mare penso que em posaré bona! –va exclamar la noieta al vespre—. El sol m’ha escalfat molt, avui! La pesolera creix meravellosament i, jo també em recuperaré i me'n sortiré amb l'escalfor del sol.

—Tan de bo! —va sospirar la mare, que tenia poques esperances. I va posar al costat de la tendra planta un pal per evitar que el vent la fes malbé, aquella planta que tan bon ànim havia infundat a la seva filla. Va subjectar a la fusta inferior una corda i, la va lligar a la part alta del marc de la finestra, amb l’objectiu de que la planta tingués un punt de subjecció on enroscar els seus circells a mesura que s’enfilés. I, en efecte, se la veia créixer dia rere dia.

—Fins i tot està començant a florir! –va exclamar la mare un matí. I llavors va tenir esperança que la seva filla es posaria bona. Va recordar que en aquells últims  dies la petita havia estat molt més animada; que diverses vegades s'havia assegut sola en el llit i, que en aquella posició s'hi havia estat vàries hores contemplant amb uns ulls alegres el jardinet format per una única planta de pèsol. La setmana següent la noia es va aixecar per primera vegada una hora, i va estar feliç, asseguda al sol, amb la finestra oberta; i a fora també s’havia obert una flor de la pesolera, blanca i vermella. La noieta, inclinant el cap, va fer un petó amorosament als delicats pètals. Va ser com una festa per ella.

—Aquesta planta ha crescut per donar-te esperança i alegria, filleta! –va dir la mare feliç.

Però, que va passar amb els altres pèsols?

Doncs veureu: 

Aquell que va sortir volant cap a l'extens món, dient: Atrapa'm si pots! Va caure en una canal de la teulada i va anar a parar a l'estómac d’un colom, on es va trobar com en Jonàs al ventre de la balena. Els dos més mandrosos van tenir la mateixa sort; varen servir d'aliment pels coloms, de tal manera que van ser de profit  per alguna cosa. El quart, el que pretenia volar fins al sol, va anar a caure en un abocador i, allà va estar dies i setmanes en un bassal d'aigua bruta, on es va inflar horriblement.

—Com m'engreixo! —va exclamar satisfet—. Acabaré rebentant.

Que és tot el que pot fer un pèsol.

—Sóc el més important dels cinc que vàrem créixer en la mateixa tavella.

I l'abocador també hi va estar d’acord. 

Mentrestant, allà dalt, a la finestra de les golfes, la noieta, amb els ulls radiants i fent bona cara, posava les seves mans sobre la flor de pèsol i es mostrava agraïda per haver pogut superar per fi la seva llarga malaltia.

—El millor pèsol és el meu —continuava dient el de l’abocador.

Autor: Hans Christian Andersen

(Adaptació del conte)

 

L' home, l'abella i l'ovella

 

Certa vegada, quan un home recollia la mel d’un rusc, una orgullosa abella li va preguntar arrogant:

—Hi ha algun animal més benefactor que jo? 

—Doncs és clar que sí !  —va respondre l’home.

—Com? —es va escandalitzar l’abella —. Segur que t’has equivocat !  Si és així…, digue’m el seu nom.

—L’ovella és la nostra major benefactora —va respondre l’home —. Perquè la seva llana ens és molt necessària, mentre que la teva mel només és agradable.

—Aquesta és la teva opinió —va brunzir l’insecte —. I no té cap fonament.

—T’ho explicaré —va contestar ell: l’ovella ens cedeix la seva llana de bona gana i sense crear-nos problemes; tu, en canvi, en dones la mel, però gairebé sempre estàs disposada a picar-nos i  a  clavar-nos el teu fibló.

Moralina:

La bondat és la virtut que més s’ha de valorar.

Faula alemanya

Autor: Gotthold Ephraim Lessing 

Sweet Castahallow

 

Sweet Castahallow

lletra de Pau. M. i Laura G.

L' avar

Il·lustració: Milo Winter

Un avar havia enterrat el seu or en un lloc secret del seu jardí. Molt sovint anava al lloc, desenterrava el tresor i el contava peça per peça per assegurar-se que hi era tot. Va fer tants viatges que un lladre, que l'havia estat observant, va endevinar que era el que l'avar havia amagat i una nit va desenterrar silenciosament el tresor i va marxar amb ell.

Quan l'avar va descobrir la seva pèrdua, es va sentir aclaparat pel dolor i la desesperació. Va gemegar, plorar i es va arrencar uns quants cabells.

Un vianant va escoltar els seus crits i li va preguntar què havia passat.

—El meu or! Oh, el meu or! —va cridar l'avar, furiós—. Algú me l'ha robat!

—El teu or! Estava en aquest forat? Per què el vares posar aquí? Per què no el guardaves a casa teva, per tenir-lo a l'avast fàcilment quan haguessis de comprar coses?

—Comprar! —va cridar l'avar, furiós —. Però si jo mai he tocat l'or! No em passaria pel cap gastar-lo.

El foraster va agafar una pedra gegant  i  la va tirar al forat.

—Si és així –va dir—, tapa aquesta pedra. Per tu té el mateix valor que el tresor que has perdut.

Moralina:

Una possessió no val més que l'ús que en fem d'ella.

Autor: Isop

Fins aviat !

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/dos-golondrinas-dibujos-animados-volando-sobre-campo-otono-ilustracion-plana_15403859.htm#fromView=search&page=2&position=40&uuid=046e90a1-6619-46f5-9483-9c2a2011d59e">Imagen de pch.vector en Freepik</a>

Que passeu un bon estiu ! 

Emocions, Sentiments i Sensacions: L' alegria

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

 Quan estic content,

ric  de  valent!

Noto com dins meu l’alegria

em dona molta energia.

Tinc ganes de saltar  i  jugar,

i  res no em pot aturar.

 Marta Vilà

La planta i el pal

 

Una planta, que creixia orgullosa aixecant el seu brot de fulles tendres cap al cel, em prou feines suportava que a la vora d’ella hi hagués un pal dret, sec i vell.

—Pal, estàs massa a prop meu. No podries separar-te un xic de mi?

El pal, fingint no escoltar-la, no li va respondre.

Llavors la planta es va dirigir a una romeguera que la rodejava.

—Romeguera, no podries anar a un altre lloc? Em molestes.

La romeguera va fingir no escoltar-la i no li va contestar.

—Bonica planta —li va dir llavors un llangardaix, aixecant el cap i mirant-la de dalt a baix, però no veus que el pal et fa mantenir dreta? I no penses que la romeguera et defensa de les males companyies?

Moralina:

Devem mostrar el nostre agraïment per l’ajuda que se’ns dona, perquè és un amarg consol reconèixer els mèrits i serveis que ens han prestat, quan no tenim al nostre costat, els que en alguns moments ens han auxiliat.

Autor: Leonardo da Vinci

Emocions, Sentiments i Sensacions: La por

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

A  vegades  tinc  por…

i  la  meva sensació  és  de pànic  i  terror !

El  cos  se’ m  posa  en alerta,

  m’ augmenta   l’ adrenalina,

tremolo  i  tinc  pell  de  gallina.

El  meu cor  s’accelera…

i   tant  em  puc  quedar  paralitzat,

com  sortir  corrents  ben  esverat !

Marta Vilà

Els 17 camells

 

Segons una antiga faula, un home va disposar en el seu testament que els seus camells devien repartir-se entre els seus fills de la següent manera:

El primogènit es quedaria amb la meitat dels animals, el segon amb un terç i, el tercer fill amb la novena part dels camells.

Doncs bé, quan va morir, l’home tenia en el seu patrimoni disset camells, número que evidentment no és divisible entre, dos, tres ni nou.

Els seus fills es varen passar una lluna negociant i discutint com repartir-se els animals sense despedaçar-ne cap en el procés i sense trencar els desitjos del seu estimat pare. Les negociacions sempre començaven amistosament, però en el transcurs del temps i la sensació d’estancament aviat es van provocar encesos enfrontaments entre els fills i, aquest fet va fer, que es comencés a malmetre l’amor que sempre s’havien mantingut entre si.

Finalment van acudir a un home savi perquè els ajudés a resoldre el complicat problema.

L’home savi els va demanar dos dies de reflexió.

Al tercer dia, els va convocar i el va dir el següent:

—Li he donat moltes voltes al repartiment de la vostra herència, però tinc una solució per vosaltres. El que sí que tinc es aquest camell.

I els hi va donar amb un somriure còmplice.

Amb el nou mamífer, els tres germans tenien ara un total de divuit animals.

El primer va prendre la meitat, es a dir nou.

El segon un terç dels camells, per tant sis.

I el tercer una novena part, així que només dos.

Va sobrar l’últim camell, que els tres germans varen tornar a l’home savi, desfent-se en elogis i prometent-li eterna gratitud per haver fet desaparèixer amb la seva generositat, el problema que semblava impossible de resoldre.

Moralina:

En ocasions en una negociació necessitem allunyar-nos de l’escenari inicial i introduir un element nou a la negociació, per tal de poder resoldre la controvèrsia i, així poder trobar una solució, aconseguint acords en què les dues parts quedin satisfetes.

Faula Àrab

Emocions, Sentiments i Sensacions: L'enveja

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa -

D’encà que la mare

va tenir el meu germà,

es comporta amb mi de manera diferent,

perquè sempre està molt atrafegada

amb el meu germanet…

Al  que tots troben tan bufonet.

 

Ara ell és el rei de la casa,

i  el que jo faig

no els fa tanta gràcia,

i  sento una amarga sensació,

quan no em paren atenció.

Marta Vilà

Al ritme de l'aigua

La música, una gran font d'inspiració per la vida

 

Emocions, Sentiments i Sensacions: La Tristesa

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

Quan estic trist,

el món em sembla gris.

Noto que dins el meu pit…,

el cor està encongit,

i  no puc controlar,

unes llàgrimes que no paren de brollar.

Marta Vilà

L'ase i la càrrega de sal

Il·lustració: Milo Winter

Un mercader conduïa el seu ase amb una gran càrrega de sal, des de les salines al poble. Varen travessar un riu per un lloc amb poc cabal. Havien creuat aquest riu moltes vegades abans sense cap accident, però aquesta vegada l’ase va relliscar i va caure al riu. I quan el mercader per fi el va posar dempeus, gran part de la sal s’havia desfet. Encantat de descobrir com s’havia alleujat la seva càrrega, l’ase va acabar el viatge molt alegrement.

L’endemà el mercader va anar a buscar una altra càrrega de sal. De camí cap a casa, l’ase recordant el que li havia passat en creuar el riu, es va deixar caure a l’aigua a propòsit i es va desfer de nou la major part de la càrrega.

Llavors, el mercader enfadat va pensar en donar una lliçó a l’ase, immediatament es va girar i el va fer tornar a les salines, llavors el va carregar amb dues grans cistelles d’esponges. Quan varen tornar a creuar el riu, l’ase va tornar a caure; però quan es va posar dempeus, l’animal va apreciar que el pes de la seva càrrega havia augmentat considerablement i es va sentir molt desconsolat.

Moralina:

Les mateixes mesures no s'adapten a totes les circumstàncies.

Autor: Isop

El foc i la pedra

 

La pedra de sílex es va sorprendre enormement quan la  va colpejar l’acer i li va dir amb veu severa :

—Quina arrogància t’impulsa a molestar-me? No em molestis, perquè m’has triat a mi per error;  jo mai he fet mal a ningú.

Llavors l’acer li va respondre:

—Si vostè té un xic de paciència, veurà quin resultat tan magnífic obtindrà .

Amb aquestes paraules la pedra de foguera es va calmar i va suportar pacientment el seu martiri  i, va veure com naixia el meravellós element del foc que, per la seva potència, es va convertir en un factor imprescindible per realitzar innumerables coses .

Moralina:

Això podríem dir d’aquells que se senten consternats quan comencen els seus estudis i, de mica en mica van adquirint domini sobre si mateixos i amb paciència es van aplicant contínuament en els estudis, dels  quals  n'obtindran resultats que donaran explicacions a nombrosos  conceptes que estan relacionats entre si.

Autor: Leonardo da Vinci

Avui estem de celebració: Contes d'Animals fa 10 anys

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/animal-plantilla-fiesta-cumpleanos_4124619.htm#fromView=search&term=fiesta+animales&page=1&position=25&track=ais&regularType=vector">Imagen de brgfx</a> en Freepik

Per molts Anys !!!

espaidecontes@hotmail.com

Cançó d'Aniversari del Club

Emocions, Sentiments i Sensacions: La ràbia

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

Quan m’enfado,

em sento rabiós,

i  dins meu sembla :

 Que hi crema un gran foc ! 

Potser no  he aconseguit el  que  em proposava ,

o  algú  m’ ha  provocat.

I  de vegades per qualsevol ximpleria,

m’ he  ben  enrabiat !

 Marta Vilà

Gronxant-me amb la lluna

 

En ocasions... per impossibles que semblin els somnis, si ho intentem amb totes les nostres forces i  la sort està del nostre costat, aquests pot ser que es facin realitat.

Aranya

 

Com fer una aranya de plastilina d' una manera molt senzilla

Música per una vaca

 

Va existir a la Xina fa moltíssim temps un músic molt cèlebre, anomenat Gong Mingyi. Era realment magistral interpretant música clàssica amb un instrument de set cordes de seda i un dolç so, anomenat guqin.

Un dia, es trobava enmig d’una muntanya, practicant amb el seu instrument musical, quan va veure pasturant a una tranquil·la vaca.

—Tocaré per ella —es va dir a si mateix.

I llavors va començar a interpretar una de les melodies, de forma excepcional. Però la vaca no es va immutar i va seguir pasturant com si res.

—Vaja —va pensar Gong Mingyi—. No és que la vaca no ho escolti, és que no li interessa.

Aleshores, el músic va començar a imitar amb el seu instrument de corda el brunzit de las mosques i el mugit del vedells. La vaca es va girar, va caminar cap a ell balancejant la cua i llavors, va començar a escoltar-lo. Ara sí, la música semblava tenir significat per ella.

Moralina:

Per aconseguir l’interès dels altres, intenta expressar allò que puguin entendre.

La Xina

Autor: Mou Zi

Emocions, Sentiments i Sensacions: Desànim

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

Quan estic desanimat,

encongeixo  les espatlles

i  ajupo el cap.

El meu cos sembla un globus desinflat,

i  dins el meu cap,

els pensaments estan ben enbolicats.

Marta Vilà

La mona de Pasqua

 

Una nena espera la mona de Pasqua que li ha de dur el seu padrí. Ell li demana com la vol i pren nota de tot,  però d'un savi despistat es pot esperar qualsevol cosa...

EL RATOLÍ DE BOSC O DE CAMP

El seu nom llatí és Apodemus sylvaticus, Apodemus prové del grec apo (fora de) i demos ( el del poble) fa referència a que no es tracta d’un ratolí de ciutat, cosa que queda molt clara amb el cognom llatí sylvaticus (de bosc). La presència del ratolí de camp està lligada amb la salut ambiental. S’utilitza com a bioindicador de toxicitat en els ecosistemes. Els ratolins de camp desapareixen ràpidament en ambients contaminats.

És un rosegador petit amb una longitud del cap-cos de 10 a 12 cm. El pelatge dorsal és marró amb un cert to grisós i el ventre blanquinós, amb tendència a tornar-se vermellós i groguenc, respectivament, en els adults. En el cap destaquen uns ulls negres marcats i prominents, un caràcter diferencial amb altres ratolins que delaten la seva adaptació a la vida nocturna, així com unes orelles rodones més grosses que les dels altres ratolins, les potes del darrera molt més llargues que les del davant adaptades per saltar. La seva cua és llarga, de 9 a 12 cm, fina i coberta d’un pèl molt fi. 

És omnívor i s’alimenta sobre tot de llavors i complementa la seva dieta amb petits invertebrats. Busca aliment normalment en el terra, però no dubta a pujar als arbres per menjar pinyes, fruites o aglans si són accessibles. També consumeix brots i tiges verdes vegetals. Utilitza alguns rebosts per acumular aglans, ametlles i  altres llavors.

És una espècie silvestre present només en hàbitats naturals no molt humanitzats, que van des de sistemes dunars (amb dunes) fins a estepes, cultius, matolls, boscos, parcs i jardins. Està present des del nivell del mar fins a l’alta muntanya. No sol estar present en zones urbanitzades, tot i que es pot presentar en l’entorn forestal o periurbà. Abunda en zones de cultius de cereals, olivars o ametllers, on troba abundant aliment.

La pell de la cua d’aquesta espècie és desprèn amb facilitat, això li permet escapar d’un depredador si l’agafa per aquesta part del seu cos, aquest mecanisme  no està tan desenvolupat com en alguns rèptils que tenen la capacitat de perdre tota la cua.

 Tot i que la seva cua no és prènsil, aquesta li permet mantenir l’equilibri cosa que el fa un excel·lent escalador.

Els ratolins de bosc amaguen aglans sota el terra o entre la fullaraca i molts queden oblidats, així  s'aconsegueix  la dispersió i regeneració natural de les alzines. Una tasca desconeguda dels rosegadors que demostra l’important treball  que realitza qualsevol ésser viu en la conservació d’un ecosistema.

Aquest rosegador es pot trobar pràcticament a tota Europa, Àsia menor i el nord d'Àfrica, en general en zones de climes temperats. Els seus hàbits preferits són aquells en els que existeix una moderada cobertura vegetal i arbustos.

És d’hàbits nocturns, excava galeries a poca profunditat o utilitza esquerdes o forats dels arbres com a cau. Les galeries solen tenir diverses entrades que porten a una cambra niu.

La seva abundància està associada positivament amb l’existència de vegetació natural, sobre tot de matoll mediterrani  i  negativament amb el grau d’urbanització del seu entorn.

Els ratolins de camp poden estar actius sexualment tot l’any. El seu cicle està condicionat per la disponibilitat d’aliment. En condicions normals solen tenir un període reproductor que va des de la tardor fins ben entrada la primavera, amb una aturada a l’estiu. Els mascles són polígams i recorren el seu territori buscant el major nombre possible de femelles amb les que procrear. Les femelles són molt territorials i agressives entre si. La gestació dura uns 24 dies aproximadament, poden tenir  entre 1 i 7 llodrigades a l’any i, de 3 a 6 cries en cada part.

La seva mitjana de vida està la voltant dels 6 mesos, però poden viure un parell d’anys i excepcionalment 4 anys.

El ratolí de bosc o de camp

El diminut ratolí de les collites euroàsiatic

 (Mycromys minutus), amb la seva cua prènsil

El ratolí de bosc porta un ritme de vida frenètic