EL FLAMENC

Els flamencs necessiten grans extensions d'aigua dolça o salada de poca profunditat, per exemple: aiguamolls, manglars, estanys, desembocadures de rius, salines... Es troben a tots els continents a excepció d'Austràlia, des del nivell del mar fins als 4.000 metres d'altitud. 

Són uns ocells molt esvelts, de 80 - 140 cm de llarg, amb llarguíssimes potes i coll. El bec és molt característic, i perfectament adaptat per a furgar en el fang. La mandíbula superior, menor que la inferior és l'única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap avall i està dotat d'unes laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries al filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits, els tres davanters units per una membrana i el posterior molt menut.

Gairebé totes les espècies són de color rosa més o menys fort, des del rosa clar gairebé blanc del flamenc rosat, fins al color salmó del flamenc del Carib.

Les cries de flamenc surten de l'ou amb el plomatge blanc o gris, però les plomes de l'adult són de color rosa lluminós a vermell, a causa dels carotenoides obtinguts del seu aliment. 

La seva dieta és compon de petits mol·luscs, plàncton, crustacis, algues, peixets, insectes aquàtics... Els crustacis són els causants de la seva coloració.

El flamencs són maldestres en terra, però fantàstics volant, poden arribar a agafar velocitats de 50 km/h.

Autor: 4028mdk09

Aquestes aus toleren molt bé els canvis de temperatura, freqüentant llocs on arriben a temperatures de 60 graus. Es solen aguantar amb una pota força estona, fins i tot quan dormen, mentre que l’altra està amagada sota l’abdomen. Aquesta postura evita la pèrdua de calor.

Són unes aus molt sociables, les seves colònies poden ser de 50 a 20.000 exemplars. En el continent Africà  és on es troben els grups més nombrosos.
Poden viure entre 20 i 30 anys. 

El mascle i la femella es mantenen units per fer el niu, per mantenir l’ou calent i cuidar el pollet.

Fan els  nius acumulant pilots de fang, amb el cim còncau, on ponen un únic ou blanc (de vegades dos) que coven durant uns 30 dies. 

Els flamencs alimenten les seves cries amb una mena de "llet", que és produïda per unes glàndules ubicades a la zona superior del tracte digestiu. Els pollets romanen prop del niu durant 2 setmanes. Després es reuneixen en grups vigilats pels adults.

Quan descansa enrosca el coll i amaga el cap sota les plomes.

Vola amb el coll i les potes estirades.

El flamenc rosa del Carib

Dansa dels flamencs

Flamencs al delta de l'Ebre

EL GAT NEGRE

Un curt sobre les supersticions absurdes de les persones.

GATS!!!

Fer un gat, és molt fàcil!

EN PANXO, EL COCODRIL FELIÇ

Mira’t a tu, i no diràs mal de ningú.

En Panxo era un cocodril que vivia en un llac de Mèxic i, era molt peculiar. I és que en Panxo era l'animal més feliç de la selva i gaudia de la vida com cap altre animal. Li agradava molt viure en el llac, per ell era un veritable paradís i li encantava observar la bellesa de les plantes i animals que l'envoltaven. Es passava moltes estones panxa enlaire sobre l'aigua observant el cel; era una plaer fixar-se en els núvols, alguns tenien formes i colors extraordinaris i d'altres, li recordaven a alguns animals, això feia que de vegades es relaxés tant, que  es quedava dormit somiant amb alguna fantàstica aventura. També li agradava veure els guacamais com volaven amb bandada, les seves plomes de colors: vermell, blau, verd, groc..., donaven vida al cel amb els seus colors tan llampants.

Aquests fets, el feien vulnerable a tota mena de crítiques dels cocodrils i d'altres animals del llac. L'anomenaven Panxo "somiatruites", però ell ignorava aquests comentaris i continuava fent la seva.  

Com que era un cocodril tan sensible i agradable tenia molts amics. Una de les seves millors amigues era la Dodi, una enorme serp anaconda que vivia al llac i  que tenia una pila d’anys. El primer cop que la va veure es va espantar moltíssim; el seu aspecte tan ferotge i la seva gran mida el varen intimidar. Però amb els anys, en Panxo es va adonar que era molt diferent de com s'havia imaginat, era una serp molt tranquil.la i llesta i amb ella passava estones molt agradables parlant de la vida. La Dodi no tenia cap més amic que fos un cocodril, els altres la menyspreaven i només buscaven tenir-hi un enfrontament. En canvi, en Panxo l'escoltava atentament i mai tenia cap mala paraula per ella, era una delícia de cocodril.

Un dia, la Dodi va escoltar una  conversa que mantenien els cocodrils, se’n reien d’en Panxo, perquè deien que era un cocodril molt estrany i que no era com ells... i la Dodi no va poder evitar ficar-se en la conversa i dir-hi la seva:

—Quin problema teniu amb en Panxo? —els va preguntar.

—Doncs, que sempre sembla que està als núvols —li va respondre el més gros dels cocodrils.

—Que et molesta? —va dir la Dodi.

—Doncs la veritat és que sí, ridiculitza la nostra espècie. Nosaltres som uns animals ferotges, fixa't quina dentadura que tenim, en un tres i no res et podríem devorar, tenim una força descomunal, en canvi en Panxo sembla una bleda. Nosaltres no ens relacionem amb els altres animals perquè estem a la part més alta de la cadena alimentària, som depredadors.

—És tan senzill, com que si us molesta en Panxo no li feu cas! —va contestar la Dodi defensant el seu millor amic—. Hauríeu de mirar-lo amb uns altres ulls, perquè ell posseeix moltes qualitats  que vosaltres no teniu.

—Què vols dir? —varen preguntar els altres cocodrils intrigats.

—En Panxo és especial! Té una bona relació amb els animals de la selva, aquest fet fa que tingui molts amics que l'estimen i l'aprecien. Sempre està content, és amable i transmet una felicitat contagiosa amb qui està al seu costat i això el fa ser únic. N'hauríeu d'aprendre d'ell i potser us canviaria aquesta cara que feu sempre de pomes agres i, us agafaríeu la vida amb més tranquil·litat i menys agressivitat.

Després d'aquestes paraules els cocodrils varen quedar amb un pam de nas.

La vella serp anaconda els havia donat una lliçó, que els va fer pensar que:"Abans de criticar algú es tenien de fixar en com eren ells mateixos."

I es varen adonar que el que tenia de canviar no era en Panxo, sinó que eren ells, que sempre estaven enfadats i de mal humor.

*Abans de criticar algú, hem de mirar els nostres defectes*

Marta Vilà

L'ANIMAL AMB LA DENT MÉS GRAN: EL NARVAL

Autor: A. Thorburn

Autor imatge: Dr. Kristin Laidre, Polar Science Center

 Autor: William Scoresby

El narval, l'unicorn de mar